Pensant el país. La política valenciana

¿Què haguera ocorregut si la Reina Isabel II haguera fet una visita oficial a Gibraltar? ¿I si haguera afirmat la britanicitat (britishness) de Gibraltar? ¿Com hagueren reaccionat els mitjans de comunicació espanyols? ¿I el govern espanyol?

 Els monarques espanyols durant la visita a Melilla

[@more@]

Sempre hi haurà qui dirà que Ceuta i Melilla d’una banda i Gibraltar de l’altra no són comparables. Que aquelles ja eren espanyoles abans de la creació del Marroc, que esta fou “extirpada” d'Espanya, que si no sé què… Evidentment són dues realitats distintes, però no tant.

Perquè allò cert és que Ceuta i Melilla tenen un alt valor sentimental tant per al nacionalisme espanyol com per al marroquí, igualment que Gibraltar per al nacionalismes britànic i espanyol (tot i que molt més per a l’ibèric). I és la perspectiva espanyolista la que vull ara analitzar: des d’esta es considera completament “normal” que el Cap de l’estat visite dues ciutats autònomes de la “nació” tot i que el govern alauita les té per marroquines i “ocupades”. I és considera plenament “normal” l’exaltació espanyolista intencionada (patriòtica, en terminologia políticament correcta) que ha suposat la visita de Joan Carles I de Borbó i Sofia de Grècia i Dinamarca a estos enclavaments africans: que si s’han esgotat les banderes espanyoles, que si el “poble” s'ha “bolcat” amb els reis, etc…

I, en el mateix sentit, es percep “incomprensible” o “exagerada” la reacció del govern marroquí. Tanmateix, amb tota probabilitat, una visita de la sobirana del Regne Unit a The Rock haguera generat a la península una resposta semblant a la marroquina o àdhuc més passional.

No són pocs els espanyols que no sols actuen com a assimilacionistes sinó participen d’un maniqueisme etnocèntric ben perillós, tant contra els de fora com als desafectes de dins. Es consideren, però, “no nacionalistes” i “normals”. Els recomane el llibre de Michael Billig Nacionalisme banal. Difícilment, diu este catedràtic de ciències socials, hi ha de no nacionalistes. Zapatero, Rajoy i el Rei, en esta qüestió, són ben equivalents.

Publicat a L'Avanç el 23 de novembre de 2007 (nº 138)

Tweet

L’Avanç és un dels pocs mitjans de comunicació escrit en català al País Valencià. Ha rebut amenaces al web suposadament des d’ordinadors de la policia espanyola; Guillem Rosado, del Bloc de Mislata, ha sigut recentment agredit per una colla de feixistes. Ha tractat de posar una denúncia a la policia, dita nacional, en una llengua oficial, el valencià, i no li han atés; la vespra del 9 d’octubre, a la matinada, descobreixen un artefacte en la seu del Bloc. 9 litres de gasolina i un detonador. Podria haver causat importants danys materials i potser personals. Les bombes tenen estes coses.

 Seu del Bloc de Gandia atacada (L'Avanç)

[@more@]

De moment, que jo sàpia, cap detenció, cap acusat. Delinquir contra els nacionalistes valencians ix debades o molt barat. La Constitució espanyola afirma solemnement que ningú no pot ser discriminat ni menys encara agredit per les seues idees. Però l’estat de dret no és efectiu en aquests casos. Probablement som percebuts com a desafectes i al “gobierno de España” (dirigit pel PSOE, convé no oblidar-ho) i al seu delegat ací aquests afers no li interessen massa.

¿Són tots ells tan sols fets aïllats? Doncs no. Des de la transició democràtica ençà s’ha exercit una violència més o menys intensa però continuada contra els qui defensem la sobirania del nostre país i l’ús de la llengua pròpia. Una violència de baixa intensitat si es vol, però dissortadament efectiva. Qualsevol sabem que si, per exemple, ens posem una enganxina al nostre vehicle amb les sigles PV tenim garantit algun vidre trencat o alguna roda punxada. Cortesia de la intolerància antivalencianista.

En la manifestació del 9 d’octubre els il·luminats de sempre repartiren pamflets on demanaven que “no dixes (sic) que els catalanistes passen pels nostres carrers”. Demòcrates ells de tota la vida. Manolo Latorre, president del GAV i vicepresident de la Coalició Valenciana, i una colleta insultaven i provocaven. A ell i als seus el gansterisme que practiquen fa 25 anys els ha resultat impune: una invitació no sols a continuar-ne sinó a intensificar-ho.

Publicat a L'Avanç el 24 d'octubre de 2007 (nº 136)

Tweet

Se n’ha escrit bona cosa sobre la crisi del Compromís. Alguns l’han plantejada puerilment com un pacte entre una mena de diputades “trànsfugues” i un Bloc —que ara esdevendria novament, veges tu, un instrument de la classe capitalista— contra la integritat d’EU i de la seua líder; un suposat frau als electors i no sé quantes coses més. Que Santa Llúcia els conserve la vista.

 Mònica Oltra

[@more@]

Allò cert és que la crisi d’EU i d’IU no ve de nou precisament. El procés caïnita entre famílies i clans ja ha fet anys i ara es presenta la que pot ser la darrera batalla entre Frutos i Llamazares. El PCE cavalca de nou i està disposat a laminar a tots aquells “revisionistes” que els estorben. El camí cap a la puresa és també el de la marginalitat política.

Al País Valencià Glòria Marcos és una entusiasta de Frutos i aplica fil per randa l’estratègia comunista espanyola. És també, no ho oblidem, la màxima responsable dels més que roïns resultats del Compromís qui, en lloc de fer autocrítica (fou patètica la intervenció de la nit electoral), ha decidit fer un gran salt endavant en l’aniquilació de suposats enemics.

Estava convençuda que al grup parlamentari podria actuar com a EU. I aplicar el despotisme entre, convé recordar-ho, representats democràtics dels valencians no li ha eixit massa bé. Lògicament la majoria l’ha substituïda. El que tocaria ara és presentar la renúncia a l’acta però sembla que no està per tornar a l’Institut.

Sincerament crec que els ciutadans hem guanyat amb el canvi. Entre Marcos i Mònica Oltra hi ha diferències abismals i l’esquerra que sí que es creu aquest país pot guanyar un lideratge jove, enèrgic però no crispat i que connecte amb la gent. ¿A algú se li escapa la importància de la parlamentària Uxue Barkos en l’èxit de Nafarroa Bai? ¿Per què no donar a Oltra una oportunitat?

He pogut comprovar que les diputades d’EiP, tan denostades per la tribu de l’ortodòxia, ja estan fent oposició al PP i, contràriament a les polítiques estèrils a la contra, plantejant alternatives. I això és el que més m’agrada.

Article publicat a l'edició escrita de L'Avanç l'edició del 12 d'octubre de 2007

Tweet

El PSOE no és de fiar. Malgrat que alguns els ho perdonen tot, ha demostrat amb reiteració que diu unes coses i fa unes altres. De vegades exactament el contrari. El cas de Navarra ha sigut el darrer episodi. El PP hi governarà gràcies als socialistes, que han prohibit entendre’s amb Nafarroa Bai i que, tot i haver tret més vots que no ells, s’havien mostrat favorables a investir el candidat del PSOE.

[@more@]

La cosa, però, no ve d’ara. Als inicis de transició democràtica afirmaven estar a favor de l’autodeterminació dels pobles de l’estat i el 1978 contribuïren decisivament a la conformació d’una constitució nacionalista espanyola. Alguns exemples més ens refrescaran la memòria: en campanya electoral proclamaven que “OTAN, d’entrada, no” i proposaren un referèndum, trampós a més, per entrar-hi; afirmaven democratitzar l’aparell repressiu i apostaren per la guerra bruta dels GAL…

Les mentides, però, no són exclusives del període de Felipe González. Zapatero es comprometé a aprovar l’Estatut tal com vinguera de Catalunya (es veu que aleshores no imaginava esdevenir president) i el PSOE a Madrid agafà les estisores. Ara, a més a més, no compleix allò aprovat (i ratificat pels ciutadans catalans!) i dilata el transvasament de competències.

A Navarra, contràriament al que ens han dit, ha pogut més la cursa espanyolista amb el PP que no la visió d’estat. Els ha importat ben poc donar novament arguments al món batasuno, que reitera que a Espanya no hi ha vies democràtiques per als objectius abertzales, i deixar en evidència Aralar, que trencà amb la violència política i apostà per les vies institucionals, clau de l’èxit de Na Bai.

El PSOE ens demostra que no és de fiar. No podem confiar en què representen els nostres interessos. Ni al País Valencià ni a l’estat. D’ací uns mesos tenim eleccions generals i ens vindran amb el conte de sempre: si no ens voteu a nosaltres vindrà la dreta. Seduiran novament a molts amb aquesta història. A tu també?

Publicat a L'Avanç el 28 de setembre de 2007

Tweet

El futbol és més que un esport. Per a la majoria dels seguidors és una passió a la qual es guarda fidelitat tota la vida. Sovint és més fàcil canviar de vot que d’equip. Normalment un s’apunta a “açò” des de xiquet i suposa tot un itinerari sentimental de no poca importància.

[@more@]

Hi ha qui és del Barça o del Madrid. Jo sóc del València CF, com tanta altra gent d’aquest país. Des de la infantesa. Malgrat les opinions interessades l’afició de Mestalla és extraordinàriament plural: classes baixes, mitjanes i altes; esquerrans i dretans i, sobretot, capaços de xiular els jugadors fins i tot quan van guanyant i tot seguit creure’s membre del millor club del món quan ix alguna bona jugada. En aquest sentit, xes i culés, cosins germans.

Ser del València CF, emocionar-se amb els gols de l’equip i patir quan assetgen la porteria de Cañizares no em fa sord, però, als aspectes dels quals menys podem enorgullir-nos. Un és que al meu club hi ha una minoria feixista i anticatalanista que més d’una vegada han protagonitzat incidents lamentables. Cert és que altres clubs també toleren aquesta mena de gentola però això no eximeix els Yomus de la seua responsabilitat. Al València hi caben tots trets dels intolerants. Per més que animen l’equip. I no és una qüestió només policial: el club ha de fer front als qui embruten la seua imatge.

Un altre afer trist és l’intent d’instrumentalitzar el València d’una manera partidista. Ramos Costa tractà de convertir el club en un instrument del blaverisme durant la transició i ara hi ha indicis que l’actual president podria anar per un camí semblant en oferir càrrecs a Társilo Piles i l’actual president de Lo Rat Penat i polític del PP, Enrique Esteve.

Hi ha d’altres aspectes foscos: operacions urbanístiques més que discutibles, presidencialisme provincià, mala gestió… A mi m’agrada anar a Mestalla a veure bon futbol i no altres “espectacles”. Seguir sent del València CF sense que grinyole la meua consciència democràtica i valencianista.

Publicat a l'edició impresa de L'Avanç el 27 de juliol de 2007

Tweet

Guillem Font és un persontage de ficció però no tant. Tot allò que escriu al bloc s'ho creu si més no a l'hora d'escriure'l. S'oculta no perquè necessàriament siga un covard —igual si ho és!— sinó perquè té un treball precari a una administració pública controlada pel PP, cosa que d'un temps a esta banda ha esdevingut habitual. I ell sap que el que escriu no li agrada gens als responsables polítics d'esta.

Els articles d'este bloc fonamentalment han sigut publicats a l'edició impresa de L'Avanç. El senyor Font vol agrair els responsables d'esta publicació la iniciativa i que continuen acceptant sense un però les seues impertinències.

[@more@]

Tweet

Francisco Camps és President de la Generalitat perquè ha sigut, amb molta diferència, el més votat pels ciutadans. Tanmateix seria un miratge pensar que ha guanyat per golejada gràcies a una gestió, carisma o dots d’estadista excepcionals. Probablement haguera obtingut els mateixos resultats qualsevol altre investit des del carrer Gènova de Madrid. Sembla, però, que s’ho ha cregut i assistim a un altre cas de pèrdua definitiva de perspectiva.

 Francisco Camps, President de la Generalitat Valenciana

[@more@]

La supèrbia acostuma a estar en la base de bona part dels errors polítics fonamentals, d’aquells que fan perdre eleccions. En tenim exemples de ben recents: Bush menystení les conseqüències de l’ocupació iraquiana i Aznar es pensà que podia amagar a tot el món l’autoria del pitjor atemptat terrorista a Espanya.

Camps no pot cometre errors tan decisius perquè el “poder valencià” del qual ell està tan cofoi encara és poca cosa (¿per què no aplica ja la “clàusula Camps” i demana les competències de policia i de presons que tenen fa anys a Catalunya?), però sí pot nomenar consellers de poca alçada i presidents de diputació com Rus. Així es pensarà que només brillarà ell però no es guanyarà el respecte sinó treballa de valent per la qualitat de vida de la gent.

Camps fou auspiciat per Zaplana perquè aquest preferí ser ministre que President dels valencians (un gest que qualifica el valor que dóna el PP a les institucions d’autogovern) i aquell pot manar ací perquè Rajoy li ho permet. Per això ha pogut netejar els zaplanistes del seu govern i de les Corts. Però no passa de ser un polític gris i mediocre que provoca amb la grandiloqüència bàsicament hilaritat. Ha gosat afirmar que a tota Europa admiren València: a Finlàndia admiren la nostra sanitat i educació?; a Holanda les nostres exportacions?, fins i tot a Irlanda, un país tradicionalment pobre, la nostra inversió en recerca?

No faça el ridícul. La supèrbia, president Camps, i vosté que és “beato” ho entendrà perfectament, és un pecat capital que sovint es paga tant en el cel com en la terra.

Publicat a l'edició impresa de L'Avanç el juliol de 2007

Tweet

No hi ha democràcia possible sense demòcrates, sense defensors de la llibertat. I a ser demòcrata s’aprén. La història ens indica que ni naixem demòcrates ni defensors dels drets humans. Cal, doncs, que ens “eduquem”.

[@more@]

Aleshores, per què la jerarquia catòlica s’oposa amb intransigència a l’assignatura d’educació per la ciutadania? Què hi ha darrere d’aquest suposat debat? Per què afirmen que és una ingerència en la moral, un “adoctrinament”? Per què s’entesten en demanar que la mal nomenada assignatura de religió (no passa de ser catecisme) siga avaluable?

Tot i que el govern del PSOE els ha garantit el finançament públic tornen a la càrrega. Està en joc ni més ni menys que el manteniment del formidable poder que encara gogen. Si per poder entenem la capacitat de què uns altres facen o no facen el que tu desitges, és evident que l’hegemonia social d’una proposta moral que es pretén com la veritable i única (i quina millor manera que el control de l’escola?) els permetrà continuar immiscint-se en les decisions de moltes persones, encara que no siguen practicants d’aquesta confessió.

No oblidem que bona part dels catòlics ho són per tradició, cosa que aprofiten els guardians de l’ortodòxia per instrumentalitzar-la en clau política: decisions tan bàsiques com, entre altres, la sexualitat, la família, la mort i l’educació volen continuar marcant-nos-les. A totes i a tots. Com han fet els darrers dos mil anys.
Però en democràcia si hi ha alguna cosa “sagrada” és la llibertat. Puc no compartir que una dona interrompa voluntàriament el seu embaràs, que un malalt decidisca desconnectar-se d’una màquina, que un es gite amb persones del seu mateix sexe però, tot i això, un demòcrata defensarà el dret que té aquella o aquell altre a fer-ho, perquè són drets fonamentals de qualsevol ciutadà.

La ciutadania democràtica és una forma de convivència que ens garanteix (si més no parcialment) la llibertat. La meua i la dels altres. També la de culte. Així que senyors bisbes: al Cèsar el que és del Cèsar.

Publicat a l'edició impresa de L'Avanç el juliol de 2007

Tweet

No hi ha democràcia possible sense demòcrates, sense defensors de la llibertat. I a ser demòcrata s’aprén. La història ens indica que ni naixem demòcrates ni defensors dels drets humans. Cal, doncs, que ens “eduquem”.

[@more@]

Aleshores, per què la jerarquia catòlica s’oposa amb intransigència a l’assignatura d’educació per la ciutadania? Què hi ha darrere d’aquest suposat debat? Per què afirmen que és una ingerència en la moral, un “adoctrinament”? Per què s’entesten en demanar que la mal nomenada assignatura de religió (no passa de ser catecisme) siga avaluable?

Tot i que el govern del PSOE els ha garantit el finançament públic tornen a la càrrega. Està en joc ni més ni menys que el manteniment del formidable poder que encara gogen. Si per poder entenem la capacitat de què uns altres facen o no facen el que tu desitges, és evident que l’hegemonia social d’una proposta moral que es pretén com la veritable i única (i quina millor manera que el control de l’escola?) els permetrà continuar immiscint-se en les decisions de moltes persones, encara que no siguen practicants d’aquesta confessió.

No oblidem que bona part dels catòlics ho són per tradició, cosa que aprofiten els guardians de l’ortodòxia per instrumentalitzar-la en clau política: decisions tan bàsiques com, entre altres, la sexualitat, la família, la mort i l’educació volen continuar marcant-nos-les. A totes i a tots. Com han fet els darrers dos mil anys.
Però en democràcia si hi ha alguna cosa “sagrada” és la llibertat. Puc no compartir que una dona interrompa voluntàriament el seu embaràs, que un malalt decidisca desconnectar-se d’una màquina, que un es gite amb persones del seu mateix sexe però, tot i això, un demòcrata defensarà el dret que té aquella o aquell altre a fer-ho, perquè són drets fonamentals de qualsevol ciutadà.

La ciutadania democràtica és una forma de convivència que ens garanteix (si més no parcialment) la llibertat. La meua i la dels altres. També la de culte. Així que senyors bisbes: al Cèsar el que és del Cèsar.

Publicat a l'edició impresa de L'Avanç el juliol de 2007

Tweet

La passada derrota electoral ens ha de dur a tots a reflexionar sobre les causes d’aquesta si no volem repetir-la de nou. A l’anterior número n’apuntàrem algunes. Algunes veus s’han fixat en l’èxit de Nafarroa Bai i han considerat que podria ser un model per adoptar.

[@more@]

No podem oblidar que aquest èxit s’ha degut a la conjunció de tres factors: l’aliança estable de tots els partits nacionalistes bascos que rebutgen la violència política, tot incloent el PNB; la moderació programàtica i fins i tot estètica (no es veien, per exemple, ikurriñes); i el paper de líders assenyats amb els quals s’identificaren nous votants.

Ací el Compromís s’ha fet d’una manera radicalment distinta: a partir de l’hegemonia d’una força d’obediència espanyola (EU) i, en concret, de la majoria actual, vinculada al PCPV; a darrera hora i tot donant una imatge d’Unió Temporal d’Empreses i no de projecte alternatiu; tot incidint en aspectes i símbols que els allunyaven d’una part significativa de la ciutadania (per més legítims que aquests siguen) i amb lideratges d’aparell que no il·lusionaven.

No és d’estranyar que els percentatges de suport de Na-Bai i de Compromís hagen sigut radicalment distints. Ara per ara, però, hi ha una oportunitat magnífica per començar a posar les bases d’un “País Valencià bai”, es diga aquest com es diga. Els dos diputats del Bloc i les dues diputades d’Esquerra i País conformen la majoria del Grup Parlamentari. Seria una llàstima que no s’aprofitara i que la màxima responsable del fracàs del Compromís es nomenera portaveu.

A partir del Bloc, d’EiP i de tots aquells desencantats a EU de l’ortodòxia nostàlgica del segle passat, de totes les famílies de l’ecologisme polític, fins i tot, per què no, d’ERPV, d’ENV i, sobre tot, de tots aquells que estan farts de l’hegemonia del PP es pot construir una alternativa valencianista i progressista amb trellat i de futur. Podem donar-li totes les voltes que vulguem, però els electors no s’equivoquen. Els polítics sí.

Publicat a l'edició impresa de L'Avanç el 15 de juny de 2007

Tweet